El Hierro, l’illa de la fi del món
Monument al meridià 0
Abans del descobriment d’Amèrica, el món conegut s’acabava, per l’oest, a l’illa d’El Hierro, la més petita de les Canàries. Pel seu extrem més sud-occidental passava el meridià 0. Segles més tard els francesos el van desplaçar a Paris i, finalment, al segle XVIII, els anglesos, amos dels mars en aquella època, van aconseguir que el fessin passar per Greenwich, sense cap altra justificació que allà ells hi tenien un observatori astronòmic.
El Hierro ha estat fins fa poc una illa, podríem dir, oblidada al mig de l’Atlàntic. Els pocs turistes que hi anaven era perquè ja havien visitat les altres illes de l’arxipèlag i només els hi quedava aquesta per descobrir. Tanmateix, fa uns pocs anys, al 2011, l’erupció d’un volcà submarí a poc més d’un kilòmetre de la població portuària La Restinga va fer que es comencés a parlar de l’illa. El temor que es produís un cataclisme va tenir dos efectes oposats: per una banda va atreure l’atenció de forasters però per l’altra va provocar la fugida d’una part important de la població.
Las Puntas a l’illa d’El Hierro
Hotel familiar Ida Inés a La Frontera
L’illa té uns 30 kilòmetres de llarg per uns 15 d’ample i 1.500 metres en el seu punt més elevat. Només té uns 8.000 habitants i la majoria viuen a la capital, Valverde, i rodalies. Les seves costes, formades per rius de lava petrificada, són molt escarpades. Així doncs, qui busqui unes vacances prop del mar prenent el sol en una platja d’aigües tranquil·les, més val que es quedi a Tenerife. Nosaltres, amants del senderisme, vam agafar el ferri a Los Cristianos i, en un parell d’hores, vam desembarcar a Puerto de la Estaca. Des d’allà, 30 kilòmetres en cotxe fins al poblet La Frontera, a l’altra banda de l’illa, on havíem reservat habitacions a l’hotelet familiar “Ida Inés”.
Costa de lava a El Hierro
La Frontera es troba al centre d’una monumental depressió, El Golfo, que es va produir en enfonsar-se part de l’illa dins de l’oceà, havent quedat així una gran fondalada en forma de quart de lluna, limitada per la seva banda còncava pel mar i per la convexa per una paret vertical de més de 1.000 metres. Entre ambdues s’estén una planura de suau pendent on s’hi cultiven plàtans, pinya americana i raïm, del qual es produeixen uns excel·lents vins amb denominació d’origen El Hierro.
El poble La Frontera i la depressió d’El Golfo a l’illa d’El Hierro
Malgrat les seves petites dimensions, l’illa té molts punts d’interès i una setmana ens va passar volant. En cotxe vam fer més de 400 kilòmetres i caminant, uns 60. Degut a la seva situació avançada a l’Atlàntic, els vents alisis li aporten molts núvols que, en forma de boires, queden retinguts per les branques dels brucs i boscs de laurisilva que poblen les seves altures. Antigament i fins fa pocs anys, la manca d’aigua va ser el gran problema dels bimbaches, els habitants de l’illa. Actualment ho tenen resolt amb una planta dessalinitzadora, un gran aqüífer que va trobar-se sota la muntanya i la importació d’aigua embotellada. Abans d’això la gent havia de pujar a peu a buscar-la als cims. Allí havien enginyat un curiós procediment per aprofitar les gotes d’aigua que es formaven en condensar-se la boira a les fulles dels arbres: sota d’aquets construïen uns aljubs que les recollien impedint que es filtressin a la terra. Aquest sistema va possibilitar la supervivència a l’illa i els seus habitants van conservar-lo amb secret esperant que els possibles invasors, veient que a les terres baixes no s’hi trobava aigua, desistissin de quedar-s’hi. Com a relíquia, en un fosc racó de bosc, es troba el Garoé, l’arbre sant que ha recollit l’aigua durant segles. La llegenda explica que els espanyols desconeixien la seva existència fins que una princesa bimbache, en enamorar-se d’un dels invasors, li va revelar el secret. Després, penedida de la seva falta, es va llençar al precipici de Jinama.
Arbres de l’illa d’El Hierro: el Garoé, el pi canari i la sabina
Mirador de Jinama
Aquest traginar de l’aigua al llarg dels segles va crear part de la xarxa de 260 kilòmetres de camins i dreceres que el govern de l’illa ha posat a punt per oferir-los als senderistes. El més important és el GR 131, que recorre l’illa d’un extrem a l’altre, començant i acabant a la vora de l’oceà i passant pels cims. Nosaltres només vam poder recórrer parts dels senders més coneguts, però vam quedar impressionats per lo ben cuidats i indicats que estan i per l’espectacularitat dels paisatges que ens van anar descobrint, des dels àrids deserts de lava de les costes fina a les fèrtils planures dels cims on pastura el bestiar, des dels nets i acollidors boscs de majestuosos pins canaris fins als misteriosos i humits boscs de laurisilva.
Camí de l’Aigua GR131 a El Hierro
Travessant un bosc de laurisilva
La lluita ancestral dels habitants de l’illa per sobreviure aïllats de la resta del món continua actualment en l’esforç que estan fent per ser energèticament autosuficients: des de fa un any tenen en marxa una central hidroeòlica que aporta gran part de l’electricitat que necessiten. En realitat, els pocs i amagats molins de vent que tenen produeixen més electricitat de la necessària. El problema és que la sobrant no la poden exportar: degut a la profunditat de l’oceà entre les illes no pot posar-se un cable submarí. Però sí que poden emmagatzemar-la amb un sistema que no per antic és menys eficaç: utilitzen l’excés d’electricitat d’origen eòlic per fer anar unes bombes que pugen l’aigua d’un embassament de vora mar a un altre al cim, i quan no fa vent, la deixen baixar perquè faci voltar unes turbines produint de nou electricitat.
Sender de baixada a Las Playas
Malauradament, aquesta neta font energètica no és encara suficient i han de recórrer a l’ús de turbines de gasoil, però s’han fixat com a objectiu el poder prescindir-ne en el futur. I segur que ho assoliran, doncs tots els habitants de l’illa semblen formar una gran família entestada en convertir i mantenir aquell racó de món en un petit paradís ecològic. Quelcom d’especial deu haver-hi en ells, doncs tothom ens va atendre amb gran amabilitat i alegria, sent l’Amós, el nostre amfitrió, el representant més genuí d’aquest caràcter. L’hotelet el portaven entre ell, la seva dona i llur filla, però l’ànima de tot era ell. No puc acabar aquesta crònica sense donar-li les gràcies per com es va desviure per fer la nostra estada allí inoblidable: va aconsellar-nos els llocs més bonics per anar a caminar i va recomanar-nos els millors restaurants; a través de la seva gran xarxa de contactes, va organitzar-nos interessants visites com la de la central hidroeòlica o un tast de vins al Consell Regulador. Fins i tot va curar el mal de coll de la meva dona preparant-li unes infusions especials que, per fer-li efecte, s’havia de prendre a l’aire lliure, fora de les parets del hotel… No vaig atrevir-me a confessar-li que jo sóc metge, doncs els meus remeis no l’havien curat, i amb els seus, l’endemà ella ja estava molt millor.
Tot el grup amb l’Amós
Tast de vins al Consell Regulador d’El Hierro
Follow
About the Author
Josep Miralles Mitja vida a Barcelona i l´altra mitja a Lahti (Finlàndia). Enamorat de la Natura, on hi va a caminar sempre que pot. / Media vida en Barcelona y la otra en Lahti (Finlandia). Enamorado de la Naturaleza, por la que camina siempre que puede.
Related Posts
Estels del Sud, una travessa pel Massís dels Ports →
Laugavegur, una travessa per Islàndia →
O Camiño dos Faros →
Amigo Pepe ya me has puesto los dientes largos. Con la información que me facilitas ya me estoy imaginando recorriendo el Hierro de punta a punta.
Felicidades por ese bonito artículo.