Estels del Sud, una travessa pel Massís dels Ports
En bicicleta per la via verda entre Arnes i Tortosa
A principis d’octubre vam fer la travessa Estels del Sud pel Massís dels Ports. Aquest cop i degut a la duresa de l’itinerari, només hi vam anar els homes. Mentre nosaltres voltàvem pels cims, les dones feien turisme pel pla. El guia turístic Philippe, d’origen belga però establert a Horta de Sant Joan on hi té l’agència Viatges Horta, les va dur a visitar llocs tant interessants com el Museu Picasso d’aquella població, on va viure el pintor durant la seva joventut. També, en bicicleta, les va conduir per la Via Verda que va d’Arnes a Tortosa.
El Massís dels Ports està situat al sud de Catalunya, en el punt on les províncies i habitants de Tarragona, Terol i Castelló es donen la mà. Està format per una massa muntanyosa d’imponents roques calcàries que condueixen al mar el riu Ebre pel seu costat dret. El cim més elevat és el Caro, amb 1.441 metres, i gran part de les seves 35.000 hectàrees han estat declarades Parc Natural.
El recorregut dels Estels del Sud es mou entre els 300 i els 1.250 metres d’alçada. A vegades es va per camins planers però ben sovint va per llocs escarpats en que el sòl de roca fa perillosa la caminada i difícil seguir-ne el rastre. Sort n’hi ha de les senyals d’estels blaus que es van trobant per no perdre’s en segons quins indrets. El tram entre Font Ferrera i Paüls segueix el GR7. Són 5 etapes amb una mitjana d’uns 21 kilòmetres i 1.000 metres de desnivell acumulat en cadascuna. Tot plegat, uns 110 kilòmetres.
Les Gúbies del Parrissal (esquerra) i pujant al Mont Caro (dreta)
Per nosaltres va ser una travessa força forta, que ens va exigir gran esforç. És clar que hi ha gent jove que la fa corrent i saltant, com les cabres hispàniques que tant abunden per aquelles muntanyes. Cada any s’hi fa la cursa Ultra Trail i el circuit que nosaltres vam fer amb penes i treballs en cinc dies, n’hi ha que el fa en menys de tretze hores! Però segur que, a aquesta velocitat, no tenen temps de gaudir dels magnífics paratges que aquest sender ens va descobrint.
Les Gúbies vistes des de dalt
Cada etapa és diferent de les altres i és difícil dir quina és la millor. En la primera, de Paüls a Arnes, després de la fatigosa pujada al coll de Gilaberta, s’obre davant nostre l’espectacular visió de les Roques de Benet, emblemàtiques del Massís i que anirem veient, des de diferents angles, durant tres etapes. En la segona, d’Arnes a Beseit, destacaria el magnífic espectacle que es divisa des del cim de Penyagalera. La tercera, de Beseit a Font Ferrera, la definiria com la més impressionant degut al passatge que es fa pel fons de les Gúbies del Parrissal, unes gorges d’altíssimes i recargolades parets, on a vegades ens semblava que estàvem dins d’una cova. La quarta etapa, que al començament és força planera, de cop i volta, a partir de la Cova del Vidre es complica convertint-se en un esgotador trencacames. Cap a la banda de llevant, l’impressionant serralada rocosa ens recordava els tubs d’un immens orgue. Finalment, a la cinquena etapa, de Caro a Paüls, vam poder gaudir de l’espectacle del sol sortint per darrera del cim del Caro, mentre l’anàvem deixant enrere amb la satisfacció d’anar-nos acostant al punt de sortida i completant així la volta.
El Coll de Gilaberta i les Roques de Benet
Va ser una pena que la perllongada sequera d’aquest estiu ens va privar de veure els tolls i salts d’aigua que sembla ser que abunden per allí, però com que no hi ha mal que per bé no vingui, gràcies a això vam poder passar per gorges seques que, d’altra manera, no haguessin estat possibles de travessar, fet que ens hagués obligat a donar llargues voltes per dreceres més elevades.
Les Gúbies del Parrissal
Tota aquesta travessa hauria estat molt més dificultosa de preparar si no hagués estat per la perfecta organització que ens van oferir des d’Estels del Sud, i en particular pel seu mantenidor, l’Enric. Vaig calcular que per un preu total d’uns 280€ per persona (inscripció, mitja pensió, picnics, begudes, etc.) vam fer una magnífica excursió de cinc dies, preu que em sembla molt raonable.
Caminant amb el Mont Caro al fons
Els allotjaments estaven bé. A Paüls i Arnes vam estar en cases de turisme rural. El de Paüls era regentada per propi Enric. La Montse, la seva dona, que havia treballat de cuinera, ens va preparar un saborós i variat sopar. El d’Arnes, de la Marisa i l’Ismael, molt acollidor i decorat amb molt de gust. Interessant la conversa que vam mantenir amb aquesta parella: ella artista i mestressa sobre telers i tint de teixits, ell guia de muntanya, i tots dos grans viatgers, enamorats del Nepal. A Beseit, ja dins de Terol, vam estar en un modern hotelet construït dins del recinte d’una antiga fàbrica de paper. Tot molt net i modern i molt ben servits per l’Alberto, que va demostrar-nos que la gent de diferents autonomies es poden entendre molt bé si mostren voluntat de fer-ho i s’obliden dels prejudicis. Finalment, a Font Ferrera i Caro vam allotjar-nos en refugis. El de Font Ferrera va ser, diríem, el més autèntic: solitari al mig del bosc, amb llum d’energia solar, lliteres i banys comuns. I també, d’aquest tipus d’allotjaments, entre els millors: net, amb banys i dutxes dins del mateix edifici i amb el guarda, en Guti, un home pintoresc, trempat i amb molt bona voluntat per servir-nos en el que calgués. També ell, com en tots els altres allotjaments, ens va preparar un bon sopar. La darrera nit la vam passar al Nou Refugi de Caro. D’aquest diria que era un refugi excepcional. Més que un refugi semblava un xalet suís. Construït fa pocs anys, l’únic que el diferenciava d’un hotelet era que havíem de dormir, també aquí, en lliteres. Això, igual que en l’anterior refugi de Font Ferrera, no va ser cap inconvenient doncs en ambdós llocs vam ser els únics clients i vam disposar de tot l’espai per a nosaltres quatre. Altre cosa deu ser quan estan plens de gent… En Mario, el guarda d’aquest refugi, ens va atendre d’allò més bé i quan en marxàvem l’endemà encara fosc va tenir l’amabilitat d’acompanyar-nos un tros per mostrar-nos una drecera amb la qual vam escurçar aquella etapa una mica i, sobretot, ens vam estalviar caminar per asfalt.
Les Roques de Benet
En resum, una travessa ben maca que requereix estar en bona forma però on l’esforç físic és premiat pels magnífics i sorprenents paisatges i els bons allotjaments. Molt recomanable!
Follow
About the Author
Josep Miralles Mitja vida a Barcelona i l´altra mitja a Lahti (Finlàndia). Enamorat de la Natura, on hi va a caminar sempre que pot. / Media vida en Barcelona y la otra en Lahti (Finlandia). Enamorado de la Naturaleza, por la que camina siempre que puede.
Related Posts
El Hierro, l’illa de la fi del món →
Laugavegur, una travessa per Islàndia →
O Camiño dos Faros →
Estupenda narración de un excepcional viaje por zonas preciosas y acompañados de buen tiempo. Todo perfecto Pepe. Que sigáis disfrutando de los bonitos lugares que tiene este país.
He tenido la ocasión, nuevamente, de recordar mi paso por esa zona en el GR7.
Un fuerte abrazo.