Notes d’un viatge a Japó (1980)
L’Esteban i la María Luisa a Kamakura
1980. Barcelona. La María Luisa i l’Esteban, un matrimoni d’uns seixanta anys, emprenen un viatge d’una setmana a Japó. Tot just acabaven de ser avis i, a la seva edat, en aquella època, poques persones podien fer un viatge com aquest, tant per les reduïdes possibilitats econòmiques, com per una qüestió cultural i social. La sort d’estar entre els guanyadors d’un sorteig d’una entitat bancària, fet impensable actualment, els va donar aquesta oportunitat i la van aprofitar.
Entre el 21 i el 29 d’octubre de 1980 van fer el viatge de les seves vides i l’Esteban el va relatar juntament amb les seves impressions, en un diari de viatge escrit a mà, que recentment hem pogut recuperar. Els seus textos, les fotografies i els videos casolans i personals, van ser per a ells un bonic record d’aquella aventura i la seva manera d’explicar-la a les seves filles i als seus néts. Per a nosaltres és, a més del testimoni d’uns anys en què els grans viatges no eren tan habituals ni fàcils com ara, sobretot al nostre país, una crònica equivalent als blogs de viatges actuals. Per això li fem un merescut homenatge publicant-ne els fragments més representatius, acompanyats d’algunes fotos i d’un vídeo final recuperat d’una cinta en format Súper-8.
“Notes del viatge a Japó” d’Esteban Díez:
Després de passar els successius controls d’Aduana i Policia, “embarquem”, aquest és l’argot que es fa servir a l’aviació, en un gran aparell de les línies aèries japoneses núm. 811 (…) Durant el trajecte ens anem familiaritzant amb paraules japoneses que les simpàtiques hostesses ens ensenyen, com “onegai” (“si us plau”), “sumimasem” (“dispensi”) i, és clar, “sayonara” (“adéu”).
Temple d’Asakusa a Tokyo
L’aeroport de Tokyo és realment impressionant, d’estructures molt modernes i molt organitzat (…) Tot just arribar a l’Hotel Keio Plaza ens ofereixen una copa de la beguda nacional japonesa, el “sake”, semblant a la cervesa. La serveixen unes noies japoneses vestides amb el clàssic quimono japonès, tot plegat molt vistós.
La ciutat de Tokyo és immensa. Per fer-se’n una idea, la creuen set rius, dels cabalosos, i es calcula que hi viuen uns 11 milions de persones (…) Visitem el Santuari de Meidi, construït en honor de l’avi de l’actual emperador Hiro Hito, vencedor de les guerres contra la Xina i Rússia. És una autèntica meravella, amb uns jardins d’encant, visitats per una gran quantitat de públic. Una dada molt curiosa és que a la joventut japonesa, representada per les escoles, se li inculca molt especialment tot allò relacionat amb la història de Japó. Els escolars el visiten en peregrinació.
Ens traslladem als jardins del Palau Imperial, per la seva part exterior, ja que l’interior només es pot veure dos cops l’any: el dia 1 de gener i el 29 d’abril, aniversari de l’emperador. Aquest dia, la família imperial surt al balcó principal del palau cinc cops al llarg del dia, saludant cada cop durant deu minuts la multitud.
Dinem al restaurant Chinzanso. Cada taula té assignada una noia japonesa especialista en preparar el menjar, i rosteix la carn amb la resta d’ingredients a la barbacoa que hi ha instal·lada. Com a plat especial ens serveixen carn de Kobe, que val 500 pessetes/100 grams, és a dir, 5.000 pessetes/quilo. Realment és fabulosa. La carn d’aquests animals és molt preuada al Japó, però com és comprensible, el preu és prohibitiu.
Vam provar el metro com a mitjà de transport. Ens quedem astorats de la quantitat de personal que hi viatja i els passadissos que cal recórrer per anar d’una estació a una altra (…) Sens dubte, una de les virtuts del poble japonès és la pulcritud, les estacions estan netes, els vagons de tren també, i de papers a terra, ni se’n veuen.
Temple Catòlic a Tokyo
Sortim cap a Hakone i travessem Tokyo per la part occidental. Segons les nostres guies, hem tingut molta sort perquè hem pogut contemplar el “Fuji”, com l’anomenen col·loquialment aquí, ple de majestuositat. Veure el seu cim nevat ha estat un regal molt bonic per a la vista, cosa que no passa gaire sovint.
Voldria explicar un detall molt significatiu dels japonesos. Uns minuts abans de les 8.30 hores del matí, un autocar de turistes americans marxava de l’hotel i el director de l’hotel els acomiadava amb una bandera d’Estats Units a la mà. Minuts després, repetia la mateixa operació amb els nostres autocars. Vam correspondre tots amb aplaudiments. La moral: tot un director ja estava, abans de les 8.30 del matí, tot i el fred, davant la porta de l’hotel complint amb la seva feina, un fet no gaire typical spanish.
Arribem a Atama, on pugem al Tren Bala. Para a unes sis estacions fins arribar a Kyoto. 400 quilòmetres en 2 hores 55 minuts.
Jardins d’Heian a Kyoto
A Kyoto, capital imperial de Japó i també seu espiritual per la quantitat de temples budistes i sintoistes, visitem dos temples amb uns jardins preciosos. Fins i tot creuem un dels estanys per unes pedres rodones col·locades expressament per fer la travessa, qui vulgui. Són llocs meravellosos. El més curiós d’aquestes visites és que cal treure’s les sabates i deixar-les en unes taquilles especials a l’entrada. (…) A la tarda anem a missa a la catedral catòlica. La missa en nipó s’assembla com un ou a una castanya, per l’idioma. Només hi ha uns dotze o quinze japonesos. A Japó només un 1% practica la religió catòlica, ja que predominen els sintoistes i budistes.
A la darrera etapa del viatge anem a Nara, on es troba el buda més gran del món, una colossal escultura de 19 m d’alçada. El dit índex d’una mà fa metre i mig. Per arreglar la teulada del temple han estat sis anys posant dues banyes d’or de 14 quirats.
Crec que mentre visquem recordarem aquest viatge a Japó.
Follow
About the Author
companysdeviatge Bloc de viatges de Susanna Rodríguez Rafí (periodista de viatges) i Jordi Bosch Díez (traductor i guionista). Blog de viajes de Susanna Rodríguez Rafí (periodista de viajes) y Jordi Bosch Díez (traductor y guionista).
Related Posts
Nova Zelanda, natura en estat pur? →
“L’òrbita d’un viatge”, una volta al món en deu quadres →
Els barris de Kazimierz i Podgórze a Cracòvia →
Fa 30 anys aquest viatge devia ser la pera! És un encert que hagin tret les fotos i les hagin passat a vídeo, un viatge per al record, i quants més anys fa, encara més! Molt bo recuperar aquest record!
Sí, la veritat és que per a ells el xoc va ser espectacular, sempre en parlaven fascinats. La dada curiosa del vídeo és que són imatges de súper8 que van enregistrar amb una càmera que van comprar allà mateix. Tecnologia japonesa “old school” 🙂